Sexualitat, gèneres i afectes. Com els eduquem?

El dissabte 25 de setembre Babord va convocar l’acte Sexualitat, gèneres i afectes. Com els eduquem? Un títol difícil d’entrada perquè les paraules que fem servir per referir-nos a aquests aspectes no sempre donen la definició correcta d’allò que realment es vol expressar.

Van assistir a l’acte més d’una seixantena de persones i els quatre ponents convidats ens van deixar titulars com aquests:

L’escola en general no està preparada per assolir el repte de l’educació afectiva i sexual.
Lluís Rodríguez (mestre de Primària i novel·lista)

Els estàndards sexuals de Masters & Johnson estan totalment allunyats de la realitat actual.
Facund Fora (psiquiatra i sexòleg)

Cal buscar moments d’intimitat regulars amb els adolescents per facilitar la unió, el vincle i les converses.
Gemma Altell (psicòloga social)

L’essencial és que l’educació sexual tingui una mirada feminista.
David Paricio (treballador social i antropòleg)

El debat es va iniciar amb la pregunta Des de la vostra experiència quins són els principals objectius amb què plantegeu (o que us sembla que s’hauria de plantejar) l’educació de l’afecte i el sexe? Hem resumit les intervencions dels 4 ponents:


Per a Lluís Rodríguez el gènere que perpetua el binarisme i que estableix els ideals d’home i de dona és un constructe social que no mereix cap protecció. De fet, opinava,

el que ens cal és diluir i desfer el gènere al màxim i allunyar-nos d’aquests ideals que regeixen la nostra societat actual.

El gènere és una construcció temporal: el moment històric és qui ha determinat què vol dir o què ha volgut dir al llarg de la història ser home i ser dona.

Els objectius que l’educació d’aquests aspectes s’hauria de plantejar serien:

  • La definició de gènere compartida i alliberadora.
  • La cerca de referents en la infància i l’adolescència, però també en la vellesa.
  • La “quotidianitat” allunyada de l’heteronormativitat.
  • La capacitat d’entendre que el que no entenem no és invàlid.

Facund Fora considerava que l’objectiu principal de l’educació dels tres aspectes hauria de ser el de trencar motlles, perquè tots tres temes

(gènere, afectes i sexe) tenen una característica comuna i és la que estan encotillats dintre d’uns models rígids que provoquen insatisfacció i patiment a molta gent.

El gènere, deia, està tancat dins del binarisme home-dona i la socialització diferencial, amb els corresponents rols i estereotips, que exclouen a qui no els compleix. En realitat, hi ha tantes identitats de gènere i tantes expressions de gènere com individus. L’afecte, traslladat al que seria la parella o la relació de parella, es troba encotillat per un model irreal, que és el mite de l’amor romàntic. I aquest és un mite divulgat diàriament a totes les cadenes de televisió. És un model molt propi de la societat patriarcal, que genera unes expectatives inassolibles i que comporta importants conseqüències personals com ara insatisfacció, frustració i patiment.

Quant al sexe, seguim tancats en un model de finals dels anys 60 del segle passat, el descrit pels investigadors Masters & Johnson, que van establir uns estàndards sexuals totalment allunyats de la realitat, però que se segueixen donant per vàlids a l’hora de definir la resposta sexual i les disfuncions sexuals. En realitat, la resposta sexual és molt variable, no ja entre individus, sinó en la mateixa persona, segons el moment i les circumstàncies. No pot ser que el sexe s’hagi convertit en una espècie d’examen, amb les proves corresponents (desig, excitació, orgasme…) que s’ha de superar. L’objectiu de l’educació seria, per tant, trencar aquests models rígids i obsolets, que pretenen uniformar a tothom i consideren patològic tot allò que surt dels seus límits i obrir-se a models més plurals, diversos, inclusius i tolerants.


La psicòloga Gemma Altell va exposar

la necessitat d’acompanyar la construcció de la pròpia sexualitat de forma sana vers la pròpia persona i respectuosa amb els/les altres.

Això significa:

  • Identificar i respectar la diversitat (de cossos, de preferències sexuals, d’identitats, etc).
  • Aprendre a conèixer el propi plaer, els propis límits i els dels altres.
  • Entendre la sexualitat des d’una perspectiva política: com a dret al propi cos i coneixent les desigualtats estructurals i com impacten en la sexualitat.

Per a David Paricio l’essencial és que l’educació sexual tingui una mirada feminista. Cal tenir molt present els efectes del Model Hegemònic de Sexualitat en el qual ens han educat de forma més o menys conscient. Es tracta d’un model que ens limita les capacitats de ser i de poder gaudir a TOTS i TOTES però no a TOTS i TOTES per igual… i que és intrínsecament VIOLENT i genera patiment innecessari a moltes persones.

Especialment perquè naturalitza el desig dels HOMES i penalitza el de les DONES.

En David proposava trencar el binarisme que patologitza totes les sexualitats que NO encaixen amb la norma, no homogeneïtzar cossos i vivències del PLAER perquè sexualitat no és igual a reproducció i no centrar-se en les seves conseqüències negatives (Infeccions de Transmissió Sexual i Embarassos no planificats). En resum, cal transformar aquest sistema per tal que les persones puguem viure i gaudir de les nostres sexualitats.


A la pregunta de fins a quin punt els adolescents són conscients de les conseqüències de les relacions sexuals? Facund Fora va respondre que, en general, els adolescents són plenament conscients de les conseqüències físiques de les relacions sexuals. Saben que, com a possibles conseqüències negatives, es pot derivar un embaràs no desitjat o una malaltia de transmissió sexual. Una altra cosa és que, tot i saber-ho, actuïn en conseqüència. A l’adolescència hi ha una sensació d’invulnerabilitat, de “a mi no em passarà” i una certa tendència a la impulsivitat. I això fa que no sempre es cobreixin els riscos. També el fet que una relació de 15 dies per a ells ja és una “relació estable” fa que descuidin la protecció amb facilitat.

Un altre tema són les conseqüències psíquiques, que depenen molt de l’actitud cap a la sexualitat, de la forma de viure-la, de les circumstàncies i les motivacions que han portat a la interacció sexual.

La sexualitat pot ser una font de plaer i satisfacció quan és ben viscuda, però pot provocar molt malestar i sentiment de rebuig quan es fa per força, per la pressió de l’entorn, perquè “toca” o bé quan la persona no se sent segura respecte al seu cos o al seu funcionament sexual.


Vam plantejar a Lluís Rodríguez, com a mestre i director d’un centre si l’escola en general està preparada per assolir el repte de l’educació afectiva i sexual.

Per a ell l’escola com a entitat genèrica no hi està preparada. Això no treu que hi hagi escoles que estiguin en el camí d’afrontar reptes d’aquest tipus. Ell considera que

en relació amb el gènere, el Departament té bones intencions, però poc més.

Encara depèn molt del personal que conformi els claustres o de les mestres que es posen al capdavant d’una aula que hi hagi una contemplació del treball del gènere en sintonia amb la definició que buscàvem en la pregunta anterior.

Va assenyalar com a dificultats que té l’escola:

  • Les mancances de tipus estructural o arquitectònic: lavabos per nens i per nenes, vestidors per nens o per nenes i el disseny de la zona de l’esbarjo que acaba per ser determinant, perpetua rols de gènere i assenyala la divergència.
  • La manca d’un pla de formació efectiu, massiu i d’uns plans d’estudi que contemplin referents, diversitat afectiva…
  • La vinculació amb l’Església Catòlica, per exemple en relació amb les principals editorials de llibres de text.
  • El fet que les escoles segueixen sense ser espais segurs per les persones que hi treballem i això fa que també ho siguin per l’alumnat.

Vam preguntar a la Gemma Altell com i quan se suposa que les famílies han de començar a parlar de gènere i sexe amb els fills i filles. Per a ella no hi ha un moment ideal. No cal una “sentada” amb els fills o filles, és molt millor aprofitar situacions com la visió compartida de pel·lícules, el comentari de les notícies, etc. De fet, s’ha d’anar adequant la resposta a cada adolescent/infant en funció del què necessita i de les etapes que van sorgint ja que cada cop la informació haurà de ser més elaborada.

Cal anar resolent els dubtes que elles i ells presenten. Necessiten omplir els buits i s’han de buscar moments d’intimitat regulars per facilitar la unió, el vincle i les converses.

Cal acceptar que és un tema que provoca incomoditat i vergonya. I especialment cal transmetre una visió positiva i respectuosa de la sexualitat i l’afectivitat: En resum cal estar molt disposats/des a escoltar encara que sabem que allò que explicaran potser no ens agradarà.


Al David Paricio li vam encomanar la tasca difícil de definir exactament què és gènere, què és sexe i què és identitat o preferència sexual.

Ell ens va explicar com des d’una mirada feminista, el sentit d’aquestes paraules es troba en el que s’anomena sistema sexe-gènere, desenvolupat per l’antropòloga cultural nord-americana Gayle S. Rubin.

En aquest sistema s’estableixen 4 categories: sexe, gènere, preferència sexual i identitat sexual i en relació a cada una d’elles existeix una “norma” i, afortunadament, una “alteritat”.

En relació a la “norma” podríem definir-ho així:

  • SEXE: categoria binària; a partir de l’observació dels genitals, a totes les persones en el moment de néixer (o abans) se’ls assigna la categoria d’HOME o DONA. Són categories excloents; o ets una o altra.
  • GÈNERE: des del moment de néixer (o abans) rebem inputs sobre el com ens hem de comportar en la societat (vestir, parlar, sentir, expressar, quines tasques ens pertoquen…) si som HOMES o DONES. És el que s’anomena els “mandats de gènere” dels quals es deriven els “estereotips de gènere” o, dit d’una altra manera “com han de ser i s’han de comportar les DONES” i “com han de ser i comportar-se els HOMES”.
  • PREFERÈNCIA SEXUAL: des de la “norma” només hi ha una única preferènciasexual que és l’heterosexual, això comporta, en principi que els HOMES només puguin tenir relacions sexo-afectives amb DONES i viceversa.
  • IDENTITAT SEXUAL: la “norma” considera que el sexe assignat en el moment del naixement (o abans), és immutable. Si ets designat com a HOME, hauràs de ser-ho tota la vida (és el que s’anomena “homes cis”) i en el cas de les dones exactament igual (el que s’anomena “dones cis”).

Però aquesta “norma” és intrínsecament violenta donat que atorga tots els privilegis als homes i les dones són les que pateixen les opressions a partir, sobretot, dels mandats de gènere. És aquí on cal emmarcar les violències masclistes que són aquelles que exerceixen els homes a les dones.

Afortunadament per a tots i totes, moltes realitats no encaixen amb aquesta “norma” i així trobem…

  • En el cas del SEXE hi ha les persones intersexuals o intersex. Són persones amb característiques sexuals ambigües en la seva genètica, en la seva corporalitat o en els seus òrgans sexuals que no poden encabir-se en les categories d’HOME o DONA.
  • En el cas del GÊNERE tenim el que podem anomenar “múltiples expressions de gènere diverses” que es donen cada cop que una HOME no “actua” al 100% com s’espera que hauria de fer un HOME i el amteix succeeix en el cas de les DONES.
  • En relació a la PREFERÈNCIA SEXUAL, hi ha persones que es defineixen com a gays, lesbianes o bisexuals. En l’actualitat també hi ha altres categories com ara pansexual, asexual…
  • I amb relació a la IDENTITAT, també hi ha persones que en algun moment de la seva vida no es senten identificades amb la categoria de SEXE que se’ls va assignar en néixer i opten per fer un “trànsit” (aquest pot comportar modificacions corporals, hormonals o d’altre caire, però no necessàriament).

Parlaríem d’HOMES trans* (aquells que en néixer van ser llegits com a DONES) o de DONES trans* (aquelles que en néixer van ser llegides com a HOMES).

La “norma” actua sobre aquesta “alteritat” exercint violències de diferents tipus que són el que s’anomenen violències lgtbifòbiques i que generen molts patiments en les persones que no la segueixen.


En el debat final les intervencions del públic van ser diverses i molt interessants. En recollim les següents:

  • El binarisme és una ideologia limitadora, tothom té necessitat d’ubicar-se, d’acceptar-te tal com és, però aquest acceptar-se no ha d’implicar identificar-se amb els estereotips binaris.
  • Cal propiciar que les filles i fills preguntin, però, i si no ho fan? Davant d’aquesta situació es recomana crear un clima de comunicació dins de la família, sobretot no s’ha de renunciar a fer emergir neguits i preocupacions pròpies de l’adolescència, han de saber que tenen un entorn que se’ls escolta.
  • S’està en contra de les etiquetes, però se’n posen d’altres, es continua compartimentant i es continua utilitzant estereotips, el que caldria fer és veure’ns com a persones i educar els infants i joves com a tals.
  • La transsexualitat infantil és un tema complicat, s’ha de ser molt curós. En aquests casos la mirada de l’adult és fonamental.
  • Les persones que treballen amb adolescents amb necessitats educatives especials tenen pocs recursos per atendre’ls en aquests aspecte. S’aconsella desdramatitzar. Potser la sensació que té l’adult envers la sexualitat dels adolescents amb aquestes característiques no es correspongui a la realitat.

Recursos recomanats pels ponents

Guia de recursos d’educació sexual i afectiva.Diputació de Barcelona

Documental “Yes we fuck” sobre sexualitat i diversitat funcional

Blog “El Kit del Plaer” de preguntes sobre molts temes relacionats amb sexualitat que els i les joves ens fan als tallers respostes amb llenguatge intel·ligible per a joves

Selecció de recursos sobre sexualitat i joves de SidaStudi

Apartat especial de recursos en l’àmbit familiar

Selecció de recursos sobre sexualitat i diversitat funcional